Història i antecedents del Club a la vila d’Altafulla, per Lluís Carrero

Fins als anys 30 del segle passat, a la platja d’Altafulla encara es trobaven avarades a la platja barques de pesca propulsades amb vela llatina, els del poble en deien bastiments. La zona on eren avarades era un codolar – que dels còdols al tarragonès en diuen conadells- producte dels arrossegaments duts pel riu Gaià ja que allí rendeix aigües. Donava vora uns hortets en els que fins i tot qualcun pou d’aigua dolça hi havia i on hi plantaven hortalisses els pescadors propietaris de les botigues de vora mar, construccions d’una o  dues plantes normalment, en les que llurs usuaris hi desaven els ormejos. Darrera la línia d’aquestes botigues de mar s’estenia en el que avui és el barri Marítim un gran aiguamoll, on aprofitant un lloc eixut, hi havia el camp de futbol, estant la resta cobert de jonquera on niaven milers d’ànecs de coll verd, que tot navegant te’ls trobaves dolçament nedant al mar o volant a la caça de peixos. I també fins fa poc més de vint anys era freqüent al mar veure quantitat de peixos voladors i d’altre mena saltant de tant en tant.

De tot això, avui en dia només romanen aquelles botigues convertides en casetes d’estiueig o apartaments. Els hortets son el Passeig Marítim. Altafulla com tota població costanera que es valori no seria res sense tenir-ne el seu, no en va Niça va crear imatge d’una població costanera d’anomenada. Gràcies a la construcció d’una illeta front a la sortida del Gaià, sembla que seguint disseny d’enginyers holandesos, que d’aquestes coses en saben molt, i la construcció d’un pantà ribera amunt del Gaià per nodrir d’aigua el polígon tarragoní, no seguint les opinions dels ecologistes, les marees han literalment ensorrat  els còdols-cunadells no rebent, com és natural, noves aportacions fluvials, romanent la roca del Gaià com un vaixell avarat sobre la platja. Del roquer, prolongació de l’urbanització del Barri Marítim, desaparegueren les restes del Fortí dels segle XVII, convertit en basament de l’edificació que es construí un del propietaris de la promotora Luzymar amb benedicció de les Autoritat Competents, entre elles Belles Arts, responsable en aquella època del “Règimen” en aquestes matèries; i amb la gentada aportada pel turisme, també desaparegueren de l’indret les garotes i els musclos que n’eren a centenars.

Quan encara era en el seu estat primitiu la platja i el país seguia també en plena autarquia,  els Munts, lloc escollit en temps dels romans per gent benestant i de bon gust per fer se una mansió de la que romanen les restes, eren curulls de conills corretejant entre la farigola, herba que encatifava aquest roquer, protegida pels margallons que creixien vora el penya-segat, allí on l’escuma de les onades en temps d’oratge no hi arribava. Des de La Rasa, passant pel davant la finca de Voramar – avui el restaurant Vitali- fins on comencen els apartaments del recó als Munts, s’instal·laven cada mes de juny, no més de deu casetes de bany d’aquelles de les pel·lícules antigues, de quadres o ratlles de colors vius, en front de les que uns ombradius fets de canya i fulles de palmera protegien els estiuejants, en general famílies vinculades a Altafulla. Eren conegudes pels vilatans com la “colònia d’estiuejants”,  aleshores es tenia un sentit de classe avui absolutament incorrecte, pel que, amb el temps, va caducar com era preceptiu ocorregués, essent substituït pel democràtic turisme, que tanta glòria immobiliària ha dut a tot el perímetre costaner peninsular, i del que, malgrat tot i amb benevolència, val a dir que Altafulla en constitueix una excepció. Bé, aquesta “colònia” amb reminiscències del feudalisme del segle XVIII i amb la col·laboració de la nova burgesia capitalina de post guerra, els diumenges i festius de la temporada concorria a missa d’onze a l’Hort de les Bombes, en quina esglesiola oficiava el capellà, mentre la selecta assistència era dempeus al jardí devotament escoltant el cant dels ocells, no els de Pau Casals, aleshores exiliat, sinó els de ploma. I ves per on, aquella fincassa, el cercat de pedra de la qual arribava a la platja on tenia un gran portal, precisament en aquesta part de vora mar, un quart de segle després, seria la seu del Club Marítim Altafulla.

En aquest marc, avui tan carrincló però entranyable, desapareguda la vela professional d’anys ja, cap els anys cinquanta del passat segle, només sortia al mar un patí de vela propietat d’en José Ignacio Cellier que navegava també amb en Juan Luis Oliva de Suelves. Curiosament  aquest patí era un model d’abans del anys 20. Sobre la base del pati de rem, andròmines de dos seients, un al bell mig, on el remer feia el que devia i un a proa, dels que en el Club Natació de Barcelona n’hi havia molts, a alguns se’ls acudí foradar lo, posar li un pal i una vela de cranc, convertint lo així en el pare dels “ patins catalans” que tothom coneix. Naturalment aquest patí  feia aigua per tot arreu, però navegava. Més endavant, cap ja entrats els cinquantes, apareix un dinghy monotip aparellat en Cat-boat- una sola vela a proa- on en Juan Felipe de Marti i un seu cunyat, en Nacho Puigmartí, donaven enveja al jovent de la colònia d’estiuejants navegant la badia amunt i avall; ja en el 1959, els Montagut portaren el primer patí dels “ moderns” que compraren a un dels germans Monge, propietaris de les drassanes on es feien. Duia  el número 107, el de l’altre germà el 108 esta exposat al Museu Marítim de Barcelona. Amb aquest 107 els fills Montagut ja de petits adquiriren una experiència nàutica més que remarcable; a més, a la platja hi havia dos o tres patins de rem dels que ja n’hem parlat abans. El 1964 En Juan Luis OIiva de Suelves, en Toni Valls Roig i en Lluis Carrero s’afegiren als navegants, que hem esmentat.

Al 1955 comença a obrir se  el “ Régimen”, desprès de l’abraçada del nostre “Caudillo” amb el President nord – americà Eisenhower, i fou quan comença aleshores l’arribada de turisme europeu, l’entrada de diner que prou es necessitava, i amb aquest a la butxaca del ciutadà de carrer, les ganes de fer el que pocs abans s’ho podien permetre: estiuejar i consumir. Luzymar, la promotora del Barri Marítim, feu el seu agost i altres mesos durant anys; a la Vila, del barri marítim en deien “La pela”, dons es comentava que els aiguamolls els havien comprat a “pela” –pesseta- el pam. Les primeres cases del Barri Marítim es veneren o llogaren; alguns, a més del cotxe per assolir còmodament (?) anar i venir de la gran ciutat, el que es feia només amb quatre hores si hi havia sort, s’agenciaren una embarcació, uns per a pescar, altres per navegar  i l’any 1969, un grup d’amics de la mar com en Paco Berdugo Funtá, Juan Felipe de Marti, José Ignacio Cellier, Jordi Fortuny, Josep Coscojuela i Lluis Carrero, decidiren fundar el Club Nàutic d’Altafulla, essent President el primer anomenat, per cert, experimentat navegant que havia pilotat iots pel Mediterrani; es demanà la concessió al llavors Ministerio de Obras Públicas amb el vist-i-plau del de Marina, pel que tingueren el bon fer i la influència pel seu càrrec a la Comandància de Barcelona, d’en Cellier que era alt oficial de la Infanteria de Marina.

Aquest primer Club tenia amb prou feina 60 socis, era a la mateixa sorra on hi ha la plaça del Consolat del Mar. Avui una mena de “in memoriam” ho recorda encara,  sobre una façana hi ha pintat: “ Apartaments Club Nàutic”. Acollia la construcció només un panyol pels ormejos i vestuaris i para de contar; a platja avarades les embarcacions, cinc o sis amb motor i no més de mitja dotzena de vela, principalment de la Classe internacional 420, aleshores recent arribada al país, alguns 350 i d’altres monotips sense oblidar uns pocs Optimist de fusta que aleshores començaven la seva singladura. Però el que a l’estiu donava vida i feia patxoca eren els Vaurien, ben bé una vintena d’una escola francesa de vela. Els patins de vela no arribaren fins més tard.

S’inicià dons la nàutica a Altafulla i l’intent de promoció de la vela entre la població altafullenca, el que no es va assolir substancialment sinó ja amb el nou Club Marítim després de bastants anys, doncs faltava madurar l’afició. Cada cap de setmana d’estiu hi havia regata, moltes d’elles conjuntament amb el Marítim de Torredembarra, gairebé fundat a la mateixa hora; anant els  pescadors a la seva pacient tasca.

Es programaren i feren regates de tota mena, una d’elles de windsurf entre Altafulla i Torredembarra, tenint certa rellevància el premi Yachtman del any 1971-73 (?),que  va quedar en els anals de la Federació Catalana de Vela com la primera prova amb tres triangles de regata independents alhora, Classe 420, patins de vela i open, fent-ese per primer cop servir les comunicacions per ràdio VHF..

Passà el temps, i amb  la pressió municipal a l’estar el Club al bell mig de la platja, els interessos normals dels socis d’ampliar a altres activitats, impossibles de dur a terme en las circumstàncies de la concessió que gaudia el Club,  i amb la disponibilitat en el límit Sud de la platja del terrenys de l’Hort de les Bombes, finca que en José Ignacio Cellier oferí per la nova instal·lació ja que pertanyia a la seva família, aconsellà la conveniència d’un trasllat amb visió pràctica de futur de les instal·lacions del Club Nàutic. Per part del sector més nàutic dels socis d’aquest Club, per dir-ho d’alguna manera, sorgí un ambient contrari a la nova oportunitat, i ja vam fer-ne un problema característic de la nostre raça celtibera.

I les coses anaren con devien anar. Uns van crear l’actual Club Marítim d’Altafulla i els altres van anar fent la viu viu fins a una desaparició absolutament irremeiable i definitiva el 19 de desembre de 1987, amb la dissolució formal del predecessor i pioner.

EL CLUB MARITIM ALFULLA naixia el 1973 quan s’aprovaren els estatuts  i el 11 de setembre del mateix any es posà la primera pedra de l’edifici, essent el 18 de juny de 1977 beneït el nou edifici pel Rector d’Altafulla Mossèn Francesc Castellà amb totes les autoritats civils, navals i esportives presents com es manat, i fou el seu primer President Jorge Robert Quinto.

L’èxit indubtable fou ampliar les activitats esportives i de lleure, el que permeté obrir el vano de  socis, el que li donà camí per la seva consolidació; en quan a la vela, a la pràctica només es va incidir amb la planxa a vela, assolint l’any  1998 l’organització del Campionat del Món de Taules de Vela, que fins avui ha sigut la prova internacional més important, donant l’oportunitat de promocionar el Pati de vela a través dels altaveus en anglès, alhora que es feia una regata demostració. Però la pràctica de l’esport de la vela com es propi d’aquesta mena de clubs, romangué escadussera malgrat l’afluència de socis, fins que a partir de l’any 2005 , conseqüència de l’entrada de nous socis patinaires, sumà un sector social força important assolint confegir una Junta amb un equip de persones preparades, tant en l’àmbit esportiu con empresarial,  amb ambició de posar el Club al més alt nivell sota la presidència d’en Xavier Puig Plà.

Un encert en aquell moment fou, fer recaure  la responsabilitat esportiva en la persona d’en Ramón Felipe de Montagut i Biada, amb una experiència ja de molts anys en la navegació a vela de tot tipus i amb un palmarès esportiu considerable. Així, a part de les regates socials constants durant el curs de l’any, les programades amb la Federació en camp propi i en clubs germans de tot l’Estat amb participació activa dels socis, han sigut constants, tanmateix com la creació de l’Escola de Vela amb una intensa tasca d’iniciació, que es feu extensiva a la canalla local d’acord amb les escoles de la Vila. L’objectiu era clar: convertir el Club en punt de referència en el món de la vela i bressol de campions.

Fites esportives a rememorar foren el Campionat de Catalunya de Patins a vela; el 2008 el Campionat de Catalunya de Catamarans; el 2010 el Campionat d’Espanya de Patins a vela; i programats pel 2012 e Campionat d’Espanya de windsurf;  Optimist,…… i una prova tradicional des de 2004 creada pel Club, es la que anualment es cel.lebra entre el Clubs veïns i el nostre: El Desafiament

A partir d’aquesta darrera fita, la continuïtat en la tasca esportiva  ha vingut assegurada per les successives Juntes de Govern fins avui, amb  vinculacions amb la Federació de Vela i la ADIPAV ben relligades, expressió del potencial esportiu del Club, manifest a l’avarador on poden lluir a part d’embarcacions a motor una considerable flota de catamarans i de patins a vela, puguen gosar a dir que d’aquesta darrera una de les més importants potser de tot l’Estat, el que tot plegat fa que el mar els caps de setmana  ens permeti parafrasejar allò de “E, quan viren los de Tarragona e La Mora que l’estol movia d’ Altafulla, feren vela, e faïa-ho tan bell veer a aquells que romanien en terra e a nós, que tota la mar semblava blanca de les veles, tan gran era l’estol”, com escrigué el rei en Jaume I en el seu “Llibre des feits”.

Lluis Carrero – Patinaire del Club